dimarts, 10 d’abril del 2012

Principis per jugar finals

La fase final de la partida d'escacs és decisiva perquè si s'hi arriba és on es decideix cap on es decanta la victòria. La importància de la tàctica disminueix, deixant pas a un joc més estratègic. Això significa que hem de pensar en plans generals i no en buscar trampes o "triquinyueles barates". Per tant, tenir una bona tècnica de joc en aquesta fase, és molt important, i de ben segur ens farà guanyar un munt de partides. Ara bé, no ens hem d'obsessionar durant la partida, pensant massa en quin final arribarem, sinó que s'ha de jugar cada fase en present i amb les característiques que cadascuna ens demana, però si que és útil tenir present alguns principis per poder visionar una mica com pot ser el final que ens espera.

El punt d'equilibri és important, per exemple, perquè si pensem massa en el final quan encara no hi som, pot passar que si el rival avança molt un peó, podem pensar que això ens afavorirà cara el final, però si ens trobem al mig joc, potser aquest peò ens pot acabar fent escac i mat.

Bé, aquí alguns principis bàsics per jugar finals:

1. El rei és una peça d'atac i s'ha d'activar i centralitzar, o portar cap a la zona de combat.

2. S'ha de conservar l'avantatge de material, perquè és amb el que es guanya al final.
Això significa que no cal forçar les coses per voler acabar abans, tot requereix el seu temps, i per guanyar una partida cal ser pacient encara que tinguem avantatge de material.

3. Només sacrificar peons si així activem alguna torre, no val la pena fer-ho per activar un alfil o un cavall, i a la reina no li cal ser activada amb sacrificis de peons.

4. S'ha de mirar de guanyar temps sempre que sigui possible, però sense fer cap sacrifici.

5. Els peons van prenent importància a mesura que ens acostem al final, és a dir, com menys peces hi hagi al taulell, més importants són els peons.

6. Mirar de mantenir una estructura de peons flexible i sòlida. Evitar els peons aïllats, doblats i/o bloquejats.

7. Els peons passats, han d'avançar, però vigilant de no perdre'ls. Quan avancem un peó passat estem obligant a l'adversari a defensar-se i això ens pot permetre dominar altres sectors de les 64 caselles.

8. El peó passat i allunyat és un avantatge que als finals de peons resulta decisiu.

9. Les torres s'han de situar darrera dels seus peons passats, tant pel bàndol fort com pel dèbil.

10. En posicions obertes la parella d'alfils són autèntics assassins, en la majoria de posicions tenir la parella, dóna un avantatge tangible.

11. En posicions obertes o semi obertes, per norma general un alfil és superior a un cavall.

12. En canvi, el cavall és superior en posicions tancades o bloquejades o quan l'alfil està travat per peons situats en caselles del mateix color que aquest alfil.




dilluns, 9 d’abril del 2012

I torneig llampec Platja D'aro

Dissabte passat es va celebrar el I torneig llampec Platja d'Aro. Vam baixar-hi amb un company de la comarca, i després de buscar el local de joc, i finalment aparcar en un bon lloc, ens hi vam apuntar.

La primera sorpresa per mi va ser el sistema de joc a lliga per grups (en total 7 grups de 4 jugadors cadascun). A cada grup s'havia de jugar dues partides amb cada jugador (tots contra tots -6 partides per barba-). Els dos primers classificats de cada grup i els dos millors tercers, passaven a eliminatòries

A partir d'aquí començaven la fase d'eliminatòries. Amb qui et tocava jugar, també s'havien de fer dues partides, i en cas d'empat, una tercera amb sorteig del color, on qui conduïa les blanques tenia 5 minuts a finish i el negre 4 minuts, en cas de taules victòria pel negre.

En el meu cas, vaig començar perdent les dues primeres partides i afortunadament vaig guanyar les quatre restants. Per tant, vaig passar a vuitens de final. Després vaig jugar amb un vailet que les tocava molt bé i a la primera partida, tot i tenir peça d'avantatge, vaig perdre per tocar un cavall seu que em volia menjar, però finalment no ho vaig fer. Va reclamar peça tocada peça jugada i l'àrbitre li va donar la raó obligant-me a menjar-me aquella peça. Desconeixia que això fos així, creia que hauria de moure l'alfil que era la peça amb què em volia menjar el cavall, però no que hagués de menjar-me el cavall... en fi, després de l'enrabiada, vaig guanyar-li les dues següents sense problemes. Ja a quarts de final, el nivell anava pujant, i em van fer dos dibuixos, així que em vaig haver de conformar amb fer el desempat per disputar el 1r i 2n lloc de la categoria. Vaig perdre 2 a 1.

En total vaig disputar 14 partides, amb 7 victòries i 7 derrotes. Un altre cop el 50%...

En definitiva, vam passar una tarda agradable d'escacs.

dijous, 5 d’abril del 2012

José Raúl Capablanca

José Raúl Capablanca va ser un dels grans de l'època clàssica dels escacs i campió del món del 1921 al 1927, després de prendre el títol a Lasker. D'origen cubà, feia una joc molt elegant, senzill però eficaç. Fora els taulers, també se'l considerava un home elegant i atractiu.



Hi ha un llibre amb 614 partides oficials seves, on es pot gaudir de l'elegància i bellesa del seu joc. En deixo una aquí perquè pugueu comprovar que efectivament el seu estil era així (La Habana 15-12-1901 Capablanca VS Corzo):



De la partida m'agradaria destacar la idea de l'obertura, i dos moments. M'agrada la idea de treure l'alfil de caselles negres de les blanques per b2, i continuar desenvolupant el cavall per d2. La posició acaba semblant la d'una obertura Larsen.
Pel que fa als moments que he trobat interessants, el primer és en aquesta posició, després de la jugada 28. e6:
 
Aquí les negres juguen 28...Ab5, i Capablanca entrega la Reina amb DxA!! Analitzant una mica la posició, el canvi sembla coherent, però només els grans són capaços de veure tot el que segueix després. I mirant la partida veiem que en Corzo es va veure obligat a tornar la seva reina més endavant.

L'altre moment és ja al final de la partida, on Raúl ja té un peó passat, amb alfil i cavall contra torre del negre.Aquí sorprèn amb quina facilitat acaba sentenciant la partida, obligant al negre a canviar la torre pel peó que acaba coronant, i el que ve després si bé en aquesta partida sembla molt senzill, a voltes en una partida en viu, les coses no són tan clares i a vegades costa trobar el camí més senzill.

Després de 42...Txg8, el blanc juga 43. Af6, i després de 43... Rg6, 44. d8=D, el negre a d'entregar la torre. La resta està guanyat i és qüestió de tècnica, però m'agrada l'estil amb què ho acaba aquí Capablanca.

diumenge, 1 d’abril del 2012

La immortal

Aquesta brillant partida disputada el 1841 a Londres, amb Andersen contra Kieseritzky, ha quedat gravada com a peça de referència dels clàssics, dins de l'època més romàntica dels escacs.
En aquest cas, com en moltes de les partides de l'època, es va jugar un "Gambit de Rei". Aquesta obertura consisteix en sacrificar el peó f a canvi de més desenvolupament. És a dir, el blanc juga amb un peó de menys, però té més peces que han entrat en joc, i d'aquesta manera l'únic que es busca és obrir el màxim de línies possibles (columnes i diagonals) al preu que sigui, per poder conduir l'atac directe contra el rei negre.

És habitual que quan hom comença a jugar a escacs de torneig, ho intenti fer d'aquesta manera, amb sacrificis "brillants", però també ha de ser el més normal que als pocs intents es desisteixi de jugar tant arriscat, o si més no, la majoria ja hauria d'haver après la lliçó, i començar a plantejar-se el fer un joc posicional. Però vaja, tots sabem que hi ha gent molt tossuda...

Curiosament, l'evolució del joc de qualsevol jugador, és el mateix que l'evolució en el joc dels escacs durant el transcurs de la història. Primer amb un joc molt tàctic des de l'inici de la partida, amb sacrificis i altres bogeries, sempre intentant fer un joc brillant i vistós. Amb l'evolució del joc, cada vegada pren més pes l'estratègia posicional del mig joc i els finals de partida. Aquesta darrera és l'etapa on es triga més a fer un joc correcte. 



La partida és tot un espectacle. Hi podem veure clarament el concepte d'atacar a qualsevol preu que va aplicar aquí Andersen, sacrificant les dues torres, l'alfil de caselles blanques i la Reina!. La partida ha estat molt analitzada i és evident que el negre en alguns moments no va fer les jugades més exactes, però és molt fàcil criticar amb rotunditat les decisions passades preses per altres, i alguns jugadors han intentat desmitificar aquesta partida. Però en qualsevol cas, us la deixo aquí perquè gaudiu d'aquesta obre mestra.

En el pla egocentrístic, ahir es va disputar el torneig llampec de ràpides a Vic. El meu resultat va ser pèssim, amb el 50% dels punts, perdent dues partides ja guanyades. És el que tenen les ràpides, que si no estàs molt atent et poden passar aquests accidents. Cara a propers torneigs ja tinc un objectiu molt concret: superar el 50% dels punts en el resultat final.